Carod ha anat a Lausana, amb el previ permís del govern espanyol, a proposar la creació d’una lliga internacional de “països esportius europeus” sense estat perquè puguin competir entre ells. Catalunya no és un país esportiu, és una nació amb més de 1.000 anys d’història i una llengua que és el català, etcètera. O dit d’una altra manera, no volem jugar a futbol, el que volem és la independència. Tenir seleccions pròpies que ens representin a les grans competicions internacionals, el valor que té és simbòlic i no esportiu. No es tracta de jugar a futbol o a bàsquet al preu que sigui sinó de ser lliures d’una punyetera vegada. És veritat que cal acotar les crítiques a Carod al fet que en aquest sentit no hi ha grans coses que s’hi pugin fer. Però de la branca catalanista del tripartit seria reconfortant rebre’n missatges d’una mica més de consistència. Tal com el que havien de fer els negres d’allà baix era lluitar contra l’apartheid, i no pas fundar bars o jocs olímpics només per a ells, Catalunya ha d’explicar-li al món la dignitat de les seves ambicions, la legitimitat de les seves ànsies, i conformar-se amb estrafolaris premis de consolació no és que hi ajudi gaire. No és que fos gran cosa ni que donés, per cert, bon resultat, però com a mínim Convergència va demanar de competir sota la bandera andorrana, que és l’únic estat la llengua oficial del qual és el català. I això que segons els d’Esquerra el Mas és un regionalista: però com a mínim la proposta era de competir a primera divisió i sota una bandera que si bé no és la nostra, no ens és de cap manera gens estranya. Aquesta lliga esportiva de països sense estat és acceptar la derrota i té el regust de les avorridíssimes lliçons de repàs de mitja tarda on s’hi quedaven els nens més justets de cada classe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada