M'havia proposat que, un cop hagués intervingut en el consell nacional d'ERC del passat dia 24 de març, no tornaria a participar en activitats de transcendència pública fins després de les eleccions del 27 de maig vinent. Però els inversemblants esdeveniments polítics d'aquests últims dies -que fan empal·lidir les millors giragonses de la legislatura del Dragon Khan- han fet que trenqui el meu propòsit.
Tanmateix, el motiu que m'ha portat a variar els meus plans no és, per si mateixa, la increïble successió de fets que es van iniciar amb les conegudes declaracions de Xavier Vendrell en la ja mítica calçotada a què va assistir aquest dirigent d'ERC el diumenge 25 de març. Si avui em manifesto públicament és per desmentir que ni els meus posicionaments del dia anterior al consell nacional ni els plantejaments del col·lectiu Reagrupament.Cat (RCat) puguin tenir absolutament res a veure amb tot plegat, com algun analista poc perspicaç ha insinuat.
Ni l'estirabot de Vendrell ni la posterior fugida endavant de la direcció d'ERC, presentant una resolució a favor de l'Estat català que tenia l'objectiu declarat de ser derrotada -si no, que algú m'expliqui per què començava amb una desqualificació dels únics que es podien plantejar votar-la favorablement i, donat que sumem majoria, aprovar-la-, han estat inspirades per mi, ni per RCat, em poden ben bé creure. Prou feines teníem, els promotors del corrent d'opinió, a superar l'astorament que tot plegat ens produïa.
Amb la col·laboració inestimable de la llegendària tremolor de cames de CiU, l'episodi ha acabat amb l'enèsima victòria del sobiranisme en els últims temps: que el Parlament de Catalunya hagi estat incapaç d'aprovar una resolució favorable al dret a l'autodeterminació del nostre poble quan hi havia dues propostes, que representaven a la majoria absoluta de diputats de la cambra, que el reivindicaven.
En el consell nacional d'ERC del passat dia 24, jo vaig reclamar un cop de timó estratègic, és veritat. Per cert, la cúpula del partit en ple em va respondre que res, que el que tocava era patriotisme social i pluja fina, i que anàvem molt bé. Però si algú ha volgut reaccionar a les posicions que vaig exposar amb els esdeveniments d'aquesta setmana, és que no va entendre res del que vaig dir. No, companys, no era això el que bastant més de 600 militants del partit reclamem.
Jo pensava, més aviat, en altres coses. De fet, ja vaig advertir que no s'hi valia a transigir en qüestions fonamentals de govern amb una mà mentre amb l'altra prometem referèndums d'autodeterminació per no se sap ben bé quan. Pensava, per exemple, que deixéssim clar que no permetrem que el govern reculi ni un mil·límetre en la immersió en català a l'escola; que forcéssim el govern a exigir formalment, d'una vegada, que les institucions catalanes han de tenir la majoria en l'ens que gestioni l'aeroport del Prat, cosa que la resolució aprovada pel Parlament amb els vots dels partits del govern no contempla; que tornéssim a la política de suport actiu a les gestions de les federacions esportives catalanes per aconseguir-ne el reconeixement internacional i l'admissió en les competicions oficials... En definitiva, que progressivament féssim que el govern deixés de semblar un govern monocolor socialista per actuar més d'acord amb la composició que té en realitat, amb un president d'un força política que disposa de poc més de la quarta part dels diputats del Parlament, i que ho és gràcies al suport decisiu d'un partit independentista a la seva investidura.
En lloc de replantejament estratègic, el que han promogut els dirigents d'ERC aquests últims dies és un moviment tàctic de curta volada a costa d'objectius com l'autodeterminació o l'Estat català, cabdals per a qualsevol independentista, un esperpent que ha fet trontollar l'estabilitat del govern al cap de quatre dies de constituir-se, un sainet que els ha fet protagonistes indiscutibles de tots els espais humorístics dels mitjans de comunicació, i que a molts militants i simpatitzants d'ERC ens ha fet passar vergonya. "Són com són", va dir el portaveu del PSC al Parlament, sarcàsticament, per definir el comportament dels nostres dirigents.
Doncs no, jo em rebel·lo contra aquesta imatge destralera, frívola i irresponsable dels nostres dirigents que alguns rivals polítics volen estendre al conjunt del nostre partit. Jo vull donar la cara per les desenes d'alcaldes i regidors d'ERC que duen a terme la seva tasca amb seriositat i rigor, pels centenars i milers de militants: assalariats, empresaris, autònoms, pagesos, estudiants, jubilats, mestresses de casa, professionals d'èxit en molts àmbits... Catalans i catalanes que creuen en aquest país i en la seva llibertat, i que han fet el pas de militar a ERC com la millor manera de col·laborar-hi. Molts d'ells, tots nosaltres, no som com ells són.
El panorama no és gaire afalagador, és cert. Però molts no ens resignem. ERC és un gran partit, i en la seva història llarga i gloriosa al servei de Catalunya ha superat tràngols molt més greus que aquest. També se sobreposarà a la profunda desorientació dels seus dirigents actuals. La temporada de les calçotades ja s'acaba. Comença la del Reagrupament.
Joan Carretero i Grau
© Diari AVUI - Corporació Catalana de Comunicació SL
Tanmateix, el motiu que m'ha portat a variar els meus plans no és, per si mateixa, la increïble successió de fets que es van iniciar amb les conegudes declaracions de Xavier Vendrell en la ja mítica calçotada a què va assistir aquest dirigent d'ERC el diumenge 25 de març. Si avui em manifesto públicament és per desmentir que ni els meus posicionaments del dia anterior al consell nacional ni els plantejaments del col·lectiu Reagrupament.Cat (RCat) puguin tenir absolutament res a veure amb tot plegat, com algun analista poc perspicaç ha insinuat.
Ni l'estirabot de Vendrell ni la posterior fugida endavant de la direcció d'ERC, presentant una resolució a favor de l'Estat català que tenia l'objectiu declarat de ser derrotada -si no, que algú m'expliqui per què començava amb una desqualificació dels únics que es podien plantejar votar-la favorablement i, donat que sumem majoria, aprovar-la-, han estat inspirades per mi, ni per RCat, em poden ben bé creure. Prou feines teníem, els promotors del corrent d'opinió, a superar l'astorament que tot plegat ens produïa.
Amb la col·laboració inestimable de la llegendària tremolor de cames de CiU, l'episodi ha acabat amb l'enèsima victòria del sobiranisme en els últims temps: que el Parlament de Catalunya hagi estat incapaç d'aprovar una resolució favorable al dret a l'autodeterminació del nostre poble quan hi havia dues propostes, que representaven a la majoria absoluta de diputats de la cambra, que el reivindicaven.
En el consell nacional d'ERC del passat dia 24, jo vaig reclamar un cop de timó estratègic, és veritat. Per cert, la cúpula del partit en ple em va respondre que res, que el que tocava era patriotisme social i pluja fina, i que anàvem molt bé. Però si algú ha volgut reaccionar a les posicions que vaig exposar amb els esdeveniments d'aquesta setmana, és que no va entendre res del que vaig dir. No, companys, no era això el que bastant més de 600 militants del partit reclamem.
Jo pensava, més aviat, en altres coses. De fet, ja vaig advertir que no s'hi valia a transigir en qüestions fonamentals de govern amb una mà mentre amb l'altra prometem referèndums d'autodeterminació per no se sap ben bé quan. Pensava, per exemple, que deixéssim clar que no permetrem que el govern reculi ni un mil·límetre en la immersió en català a l'escola; que forcéssim el govern a exigir formalment, d'una vegada, que les institucions catalanes han de tenir la majoria en l'ens que gestioni l'aeroport del Prat, cosa que la resolució aprovada pel Parlament amb els vots dels partits del govern no contempla; que tornéssim a la política de suport actiu a les gestions de les federacions esportives catalanes per aconseguir-ne el reconeixement internacional i l'admissió en les competicions oficials... En definitiva, que progressivament féssim que el govern deixés de semblar un govern monocolor socialista per actuar més d'acord amb la composició que té en realitat, amb un president d'un força política que disposa de poc més de la quarta part dels diputats del Parlament, i que ho és gràcies al suport decisiu d'un partit independentista a la seva investidura.
En lloc de replantejament estratègic, el que han promogut els dirigents d'ERC aquests últims dies és un moviment tàctic de curta volada a costa d'objectius com l'autodeterminació o l'Estat català, cabdals per a qualsevol independentista, un esperpent que ha fet trontollar l'estabilitat del govern al cap de quatre dies de constituir-se, un sainet que els ha fet protagonistes indiscutibles de tots els espais humorístics dels mitjans de comunicació, i que a molts militants i simpatitzants d'ERC ens ha fet passar vergonya. "Són com són", va dir el portaveu del PSC al Parlament, sarcàsticament, per definir el comportament dels nostres dirigents.
Doncs no, jo em rebel·lo contra aquesta imatge destralera, frívola i irresponsable dels nostres dirigents que alguns rivals polítics volen estendre al conjunt del nostre partit. Jo vull donar la cara per les desenes d'alcaldes i regidors d'ERC que duen a terme la seva tasca amb seriositat i rigor, pels centenars i milers de militants: assalariats, empresaris, autònoms, pagesos, estudiants, jubilats, mestresses de casa, professionals d'èxit en molts àmbits... Catalans i catalanes que creuen en aquest país i en la seva llibertat, i que han fet el pas de militar a ERC com la millor manera de col·laborar-hi. Molts d'ells, tots nosaltres, no som com ells són.
El panorama no és gaire afalagador, és cert. Però molts no ens resignem. ERC és un gran partit, i en la seva història llarga i gloriosa al servei de Catalunya ha superat tràngols molt més greus que aquest. També se sobreposarà a la profunda desorientació dels seus dirigents actuals. La temporada de les calçotades ja s'acaba. Comença la del Reagrupament.
Joan Carretero i Grau
© Diari AVUI - Corporació Catalana de Comunicació SL
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada