Vendrell al clatell

Bé. Segons sembla ens divertirem. Quan, dijous passat, vaig obrir una mica la finestra del passat, amb la intenció de tornar a badar les portes, no imaginava que les reobriria tan ràpid. Però, ja en l'article precedent, com en la meva intervenció a Els matins de TV3, vaig deixar clares les intencions: no parlaré arbitràriament de les misèries del passat, però no permetré fàcilment més mentides sobre la meva persona. Aquí està aquest segon article nascut de l'amable invitació d'en Vendrell, repetint, via diari i TV, algunes de les moltes barbaritats que ha dit sobre la meva persona. Repeteixo el ja dit: tot plegat em provoca mandra, però si ell no deixa de mentir, jo no callaré. Amb l'afegit humorístic que ens ha provocat a un nombre ingent de persones l'afirmació que el senyor Vendrell no diu mai mentides. Aleshores, qui devia ser aquell tipus que era com el bessó del Vendrell i es dedicava a inventar tota mena de calúmnies sobre la vida sexual de l'Àngel, la meva, del Xavier Bosch i d'altres que estaven en l'objectiu de la seva campanya de difamació? Qui devia ser el clon que enviava gent als casals a alimentar maledicències sobre diners, aficions i vides privades? Certament, o la veritat es ven barata als mercats de les baixes conspiracions, o això de mentir, en el seu cas, no es una circumstància, sinó una categoria.

ANEM, PERÒ, A LA SUBSTÀNCIA. Una de les calúmnies més repetides pels xicots de Puigcercós és que els diputats, regidors i càrrecs que ens en vàrem anar d'ERC vàrem deixar deutes milionaris, i que el partit va sobreviure de miracle. El que no diuen és que ERC arrossegava un gran deute de l'etapa anterior, i que l'Àngel va lluitar per aconseguir ajudes financeres, pal·liar els números i pagar les campanyes electorals que havia d'afrontar el partit. La situació econòmica d'ERC, al moment de la marxa, era responsabilitat de la cúpula, Carod i Puigcercós inclosos, i ara fan creure que es van trobar un partit endeutat. Però si eren els que tenien firma! Però si sabien les xifres! Però si eren els que dominaven els pressupostos! I ho dic amb la tranquil·litat de no haver tingut mai res a veure amb les finances d'ERC. A partir d'aquí, varen anar inflant una bola repugnant que intentava, de forma implícita, titllar-nos de lladres. Tot valia per destruir-nos, i així patírem una campanya que mai no ha patit cap altre procés polític semblant. No la van patir Cristina Almeida i López Garrido quan marxaren d'IU, es quedaran al grup mixt i continuaren fent política. No la patinen els d'EA quan s'escindiren del PNB, ni el PCC quan ho feu d'IC. I tots ells mantingueren els càrrecs públics, perquè van creure que tenien el dret de mantenir la vida política que havien bastit. A diferència de tots aquests, els centenars de persones que sortírem d'ERC per crear el PI -error que, altrament, reconec sense embuts-, farts de la guerra bruta, vam topar amb uns líders del partit sense cap altra moral que la cacera al dissident. En aquest terreny brut, fangós i sòrdid, Vendrell era el rei de la bassa. Un apunt rellevant: el PI el vàrem finançar desenes de persones que vam acceptar un deute bancari personal, que va sobreviure a la pròpia aventura del partit. Pel bon nom dels companys que feren l'esforç, no puc permetre les brutícies que vomita en Vendrell a la memòria d'aquells anys. Però hi ha molt més i, fidel al compromís, obro una mica més la finestra. Per exemple, l'homofòbia que decorava la major part de les maldats que corrien sobre alguns líders. Tinc al pap moltes dites de Vendrell sobre això. Per exemple, l'integrisme català, que ratllava sovint la bestiesa. Sempre ho vaig adjudicar a la gran escola de tolerància que fou Terra Lliure... I, posats a parlar, també podria detallar què pensa en Vendrell d'algunes violències "legítimes", contra les quals sempre em vaig pronunciar. Podríem fer uns quants llibres, estimat Folch, amb les anècdotes que acumulo.

PERSONALMENT, EL QUE PASSI A ERC EM PREOCUPA poc, tot i que Brutus, sens dubte, tallarà el coll del Juli Cèsar actual, com ho féu amb l'altre. Però el present, per a mi, és matèria tranquil·la d'anàlisi. El passat d'ERC, en canvi, també em pertany i vaig deixar-hi convicció i pell. No permetré fàcilment que s'apropiïn de la memòria els que ho feren tot per apropiar-se del poder. Callar o parlar, apassionant qüestió shakespeariana...
http://www.avui.cat/