L'ESTATUET 2, LA FI DEL CAGAELÀSTICS: ÉS L'HORA DELS ADÉUS, PERÒ DE CATALUNYA O D'ESPANYA ?

"És l' hora dels adéus, però de qui?"

Per RAMON SERRA, editor

Com que la informació sobre la retallada per part del TC del finançament de l' Estatut la publica un diari espanyol seriós com "La Vanguardia" cal donar-la per bona, fet que no passaria si hagués estat publicada en diaris humorístics com "El Mundo" o "La Razón".

És pràcticament segur que el TC (Tribunal Constitucional)--no confondre amb Tribunal Colonial--tallarà els acords del finançament. Per desgràcia té tota la raó legal. De fet ja ho vam advertir tan bon punt és va aprovar l' Estatut. La culpa la tenen els polítics d'aquí que volen fer-nos creure que hi ha d' haver una relació de tu a tu entre Catalunya i Espanya. Res d' aixó, minyons.Catalunya és simplement una comunitat autonòmica i el sistema econòmic de les comunitats s' ha d' establir conjuntament a la LOFCA. El poder polític de Catalunya no va més enllà del d' una Diputació General com l' Aragó. Espanya té tot el poder a les mans i de tant en tant amolla la corda fins allà on vol fins al punt que ,si s' escau, els polítics catalans poden ser convidats de pedra. No hi ha hagut mai un pacte Espanya-Catalunya, perquè això no és possible. Mai els esclaus no podem imposar llurs condicions. Ho entendrem alguna vegada ?

En canvi tothom dóna per bo el sistema foral d' Euskadi i Navarra que sí és un atemptat a la solidaritat econòmica de l' Estat. Ells poden invocar drets gairebé medievals i nosaltres no podem arribar ni fins al 1714. Però tots sabem la força que hi ha a Euskadi i Navarra i sobretot la que no tenim nosaltres.

Pel que fa a la llengua encara bo que s´hi mantingui la immersió lingüística. Això no vol pas dir que els alumnes no puguin pas estudiar en castellà les primeres lletres. L'abast de l' escolarització en castellà ens proporcionarà una polèmica que no sembla pas que s' acabi en els pròxims mesos. Els de la premsa cavernícola tindran teca, una escudella ben condimentada. Que els aprofiti i sobretot si pot ser no se' ns indigesti.

Més difícil es presenta que el personal de justícia hagi de saber el català. Com a gent de gremi, els del TC prou que s' afanyeran a reduir l' obligació al màxim si és que hi ha alguna obligació. Nosaltres sempre hem dit que d' entrada se' ns fa difícil pensart que els funcionaris que vinguin d' Espanya hagin de saber el català. Però que un cop aquí han de tenir un termini de dos anys per certificar-ne el coneixement amb tots els ets i uts. Naturalment ningú no ens farà cas. Ni tan sols tenim un milió d' euros per començar a fer alguna acció amb cara i ulls. Per tant, som conscients que escrivim gairebé al vent, un vent que circula amb poca força aquests dies esmorteït per la xafogor espanyola, per la "calda" que es cou a Madrid.

D' altra banda, resulta còmic que els del TC tinguin una actitud gairebé colonial i parlin del perill que Catalunya camini cap al monolingüisme. Home, jutjar les coses de Madrid estant produeix aquest efecte òptic. Només cal donar un tomb pels carrers de les ciutats de Catalunya per veure que, en efecte, anem cap al monolingüisme i no pas precisament de l' anglès, que almenys ens produiria uns efectes econòmics importants i ens obriria portes cap a la universalitat. Veurem també com acaba allò del deure i dret de saber el català. Pot quedar més prim que un full de fumar.

Arriba l' hora, doncs, de dir pràcticament adéu a l' Estatuet 2 a mans d' un tribunal espanyol. Que no descansi en pau . Per no tenir no temin ni tribunals propis. Ara bé , el TC no fa més que complir la seva legalitat. El problema sobretot rau en els polítics d'aquí que no saben llegir la realitat espanyola i que no poden, i en molts casos no volen, sortir-se' n. Només l' adéu a Espanya del poeta Maragall hauria de ser la solució. Però qui podrà moure un dit en aquesta línia?


Més aviat sembla que al pas que anem estem més a prop de dir adéu a Catalunya. En tot cas que no sigui un adéu per sempre sinó por un instant com diu la cançó. Mentrestant haurem de suportar la cançó enfadosa d' Espanya, la seva pressió asfixiant fins i tot a l' estiu quan Catalunya en pes fa vacances. Vigilem que aquestes vacances no siguin perpètues i que quan tornem no trobem ni les claus de casa com ens descrivia Pere Calders en un conte preciós. Però compte que això no és un conte. Amb tot, sempre hi haurà botigues obertes, encara que ves a saber a mans de qui.

http://www.radiocatalunya.ca