La primera estelada

L’origen de l’estelada, la bandera del triangle blau amb l’estel blanc de cinc puntes al mig sobre les quatre barres, ha estat durant anys una incògnita. L’any 1984, el periodista Joan Crexell va resoldre qui la va dissenyar i per què en el llibre Origen de la bandera independentista (El Llamp). El quan, però, va quedar inconclús. La fotografia més antiga que Crexell va trobar d’una estelada, apareguda en la publicació nacionalista radical L’Intransigent (1918-1922), datava del 1918.

Des d’aleshores s’ha considerat com la data més probable de la seva creació. No obstant, la recerca documental per biografiar el doctor i diputat Joan Solé i Pla (Barcelona, 1874 - Barranquilla, 1950) ha dut a la descoberta de la que podria ser la primera estelada, que va onejar per primer cop l’11 de setembre de 1915 a Barcelona. El centenari que se celebra ara és per una fotografia de la Lliga Nacionalista Catalana de París del 1908 on apareix una bandera catalana amb un rombe al mig i un estel blanc de cinc puntes a l’interior, però és la bandera dissenyada per Vicenç Ballester la que ha acabat sent el símbol per excel·lència.

L’estelada va aparèixer, doncs, més cap a principis de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) que no pas al final. La seva creació en aquell moment no és en va. Amb la puixança del nacionalisme arreu, moltes nacions sense Estat van veure l’oportunitat de fer sentir les seves demandes en el context internacional. A Catalunya bona part de la intel·lectualitat va arrenglerar-se amb França i els seus aliats i fins un grup d’homes procedents del nacionalisme radical va promoure l’allistament de catalans a la legió estrangera francesa per combatre Alemanya. Esperaven que, amb la fi de la guerra i davant la neutralitat d’Espanya –a qui, a més, acusaven de germanòfila–, els aliats els tornarien el favor.

En aquest context, membres de la Unió Catalanista, la federació d’entitats que a principis de segle XX aplegava les diferents sensibilitats del catalanisme, van plantejar la necessitat de dotar la bandera catalana d’algun símbol que, des del seu punt de vista, deixés clar l’objectiu darrer pel qual lluitaven: les aspiracions independentistes. Tot i que, tal com ha apuntat l’historiador David Martínez Fiol en el llibre Els ‘voluntaris catalans’ a la Gran Guerra (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991), la majoria dels que van anar al front –prop d’un miler, i no dotze mil com diu el mite– ho van fer per motius econòmics o perquè vivien a França, i no pas per motius polítics.

El doctor Joan Solé i Pla, membre de la Unió Catalanista, era qui mantenia un contacte més constant amb el front, organitzant l’enviament de paquets, escrivint cartes i rebent-los si venien de permís a Barcelona. A partir de 1916, va formar i presidir el Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans. En les quartilles de la seva autobiografia inèdita, Solé i Pla escriu: “L’any 1915 [...] tres legionaris en permís després de curades ses ferides vénen a passar uns dies a Catalunya, a visitar ses familiar[s]. Precisament era aquell dia que van voler fer acte de presència en aquella manifestació patriòtica de la festa nacional de Catalunya. Se presenten amb l’uniforme especial de la legió estrangera a saludar la estàtua del Gran Conseller Casanoves; l’entusiasme del públic que ignorava de moment qui eren aquells homes fou immens; i la Unió Catalanista en aquell moment els féu entrega de la Bandera Catalana amb el triangle blau i l’estel solitari que volà estesa per primer cop en mà d’aquells braus tan i tan generosos [...]”. En una altra quartilla afegeix: “Dels bons amics de la Unió Catalanista sorgí la primera bandera estel·lada [sic] catalana un 11 de setembre, el de 1915, a Barcelona [...]”.

Després d’aquell 11 de setembre de 1915, els tres voluntaris catalans, de qui es desconeix la identitat, van tornar al front amb l’estelada i la van fer arribar al soldat Camil Campanyà i Mas, allistat a la legió a finals del 1915, si és que ell mateix no era un dels tres. Campanyà, expresident de la Joventut Catalanista, va allistar-se a la legió estrangera després del seu exili a Santiago de Cuba, on havia fugit de les autoritats espanyoles per raons polítiques. Coneixia Vicenç A. Ballester i, fins escrivia articles al setmanari radical La Tralla del darrer.

Solé i Pla explica el moment de la marxa i els fets que succeïren un cop la bandera arribà al front: “Després de fer acte de presència al monument d’en Casanovas, s’envià al front de guerra a França que un entusiasta catalanista dels nostres rengles, en Campanyà i Mas, tremolà a Belloy-en-Santerre al entrar-hi a la baioneta al Regiment de Marxa, allí morí ell i altres, fou embolcallat per la senyera estimada; anys després retornà trossejada i tacada de sang catalana a les nostres mans. Aquella senyera de la Catalunya republicana on posàrem l’estel que en Pau Claris deia que lluïa al cel de la llibertat catalana va batre’s en terra de França portada pel ferreny braç de nostres voluntaris”. Com va tornar l’estelada a mans del doctor no se sap. Ara bé, va tornar. I és lògic que, essent el president del comitè i la persona amb més contacte amb els voluntaris, en fos el receptor. Amb la fi de la guerra, les aspiracions separatistes no van ser escoltades a la Conferència de Pau de París. Després de la dictadura de Primo de Rivera, el 1932 Francesc Macià va demanar al doctor que formés part de les llistes d’ERC per les eleccions al Parlament. Hi va accedir, sense abandonar la militància a la Unió Catalanista, i va sortir diputat. A finals de gener de 1939, davant l’entrada imminent de les tropes franquistes, Solé i Pla, la seva esposa, les dues filles, Euda i Núria, i la seva néta de vuit anys, Núria, filla de la primera, van fugir sense res. L’exili va dur-los a Barranquilla, Colòmbia, on va continuar exercint de metge. Ja no va tornar a Catalunya.


Cap al 1950, Núria, la filla petita, va venir a Barcelona a temps per salvar les propietats d’ésser subhastades. Els mobles eren importants perquè, abans de morir, Solé i Pla va deixar explicat en unes quartilles la localització d’amagatalls que contenien documentació i objectes. La seva néta, Núria Clapés Solé, afirma que el seu avi “era afeccionat a aplegar llibres, documents i qualsevol cosa que pogués semblar-li d’interès”. I “una altra de les seves dèries era fer construir dobles fons als armaris”. En una de les quartilles, Solé i Pla anota: “En les llibreries bessones en el fons del cos inferior i traient una tapa o doble fons hi ha la bandera autèntica, la que portaren els voluntaris catalans a la guerra de França i que a Belloy-en-Santerre tremolà en [Campanyà] on va morir deixant-la tacada de sang”. Núria i la seva germana Euda, també retornada, van buidar els dobles fons, van classificar els documents i la resta van desar-ho a les golfes del pis del carrer de Septimània, on van viure fins a la mort. Núria Clapés Solé, que viu en aquest pis, admet que el seu marit, Marçal Gols, i ella, “recordàvem vagament que a casa hi havia una bandera de l’avi, però mai no li havíem donat importància, fins que en conèixer les notes vam regirar les golfes”. De l’estelada apareguda, trossejada, tacada i arnada, només se’n conserva el terç superior. En la bandera, el triangle blau, de cotó, amb l’estel blanc al mig, no està cosit a la tela quadribarrada, de llana, sinó que s’hi sobreposa mitjançant fermalls metàl·lics a pressió. De triangle només roman el d’un costat, l’altre ha desaparegut, si bé s’aprecien els fermalls que el subjectaven. Josep Maria Solé i Sabaté sosté que “el fet que els triangles es puguin posar i treure casa a la perfecció amb la idea que l’estelada és una bandera provisional, ja que els seus creadors consideraven que, després d’assolida la independència, la que hauria de lluir era la tradicional”. Després d’examinar la bandera, la documentalista Sílvia Saladrigas i la conservadora Roser López del Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa consideren que “aquesta podria ben ser l’estelada de què parlen les quartilles perquè no hi ha cap element que indiqui el contrari, ni tan sols els fermalls, que també s’usaven en aquells anys”. Josep Termes considera “plausible en el context de l’època” la història. Però com apunta Enric Ucelay Da Cal “el punt on realitat i ficció es troben és sempre boirós i la certesa absoluta que aquesta bandera sigui l’original no la tindrem mai”.

http://www.avui.cat