REFERENTS · El catalanisme agafa com a model països en procés d'independència i hi projecta simpaties i mancances PRECEDENT · Després de Cuba, la primera fascinació va ser per Noruega i Irlanda
Lluís Bou
Catalunya s'ha emmirallat des de l'inici del segle XX en mítics processos d'independència. El catalanisme hi ha projectat simpaties i mancances. Des de Noruega al recent referèndum de Groenlàndia. Són deu casos, pràcticament tots reeixits, que contrasten amb el fet que Catalunya no ha exercit per ara la seva sobirania política. Tampoc no és estrany. Espanya no està en crisi com ho estava l'URSS i té menys tacte democràtic que els països nòrdics. I la prioritat de Catalunya per sobreviure com a país és des de la modernitat donar gas al motor de fer nació. Sense això no té prou cohesió per imposar el salt polític. La majoria de miralls en els quals es reconeix Catalunya tenien d'entrada la identitat nacional prou afermada. I van passar després a l'Estat propi.
Just després de la independència de Cuba el 1898, que desvetlla la consciència política del catalanisme cultural, el 1905 va arribar la de Noruega respecte de Suècia totalment pacífica. Va exercir una clara influència cultural en el catalanisme en ascens, amb personatges com Edvard Grieg o Henrik Ibsen. La nova independència noruega en l'àmbit escandinau va ser vista com a model per Lluís Domènech i Montaner i Eugeni d'Ors, que aleshores reivindicaven Ibèria. La independència irlandesa del 1921-1922 va aixecar fascinació en el nacionalisme català. Són moltes les publicacions de l'època que en parlen, amb admiració per la lluita del poble catòlic irlandès contra els anglesos. El cas més descriptiu és que un grup independentista insurreccional liderat pel qui va ser alcalde de Sant Just Desvern Daniel Cardona va crear el 1930 el partit Nosaltres Sols, traducció literal de Sinn Féin. La formació no va acabar de quallar i es va acabar integrant a Estat Català.
El procés independentista algerià, liderat pels socialistes del FLNA, va tenir molta influència en ETA i en el nacionalisme radical basc. Algèria formava part de França igual que la Champagne. Era l'època que l'esquerra europea bevia de l'anticolonialisme i de l'imaginari revolucionari del Che Guevara. I una part de l'independentisme català es va veure influenciat per aquest corrent, amb partits com el PSAN. Però a Catalunya la via revolucionària no tenia cap futur. El model algerià es va enfonsar definitivament amb la caiguda del Mur de Berlín i l'ascens islamista al Magrib.
Lituània va aconseguir la sobirania arran de la caiguda del comunisme i de l'enfonsament de l'URSS. El procés va coincidir amb el creixement sociològic de l'independentisme a Catalunya, una situació aleshores del tot nova. Va començar una identificació sentimental amb Lituània, amb gadgets inclosos. CiU i ERC van fer aquest seguiment. L'expresident Jordi Pujol va pronunciar aleshores la coneguda frase "Catalunya és com Lituània, però Espanya no és l'URSS", al·ludint al fet que darrere el procés lituà hi havia la debilitat fugaç de Moscou. El temps li va donar la raó.
La sagnant desmembració de l'antiga Iugoslàvia va captivar molts catalans, especialment pels agressius atacs de Sèrbia sobre Bòsnia-Herzegovina. Molts catalans van anar a fer cooperació internacional a aquell país. Es va crear l'entitat Catalunya per Bòsnia, que va intentar articular aquest moviment, que va esdevenir un dels més importants d'Europa. El fort sentiment solidari català es va barrejar amb la sensibilitat nacional. Però Bòsnia no era vista en aquest cas com una via a imitar, sinó com un país al qual ajudar amicalment.
El Quebec és el país que més ha servit a la pràctica a Catalunya. Té molts aspectes equiparables, i sempre va un pas més endavant. Igual que Catalunya, ha de construir nació alhora que aspira a la sobirania. No ha aconseguit per ara combinar els dos elements en un salt definitiu. En la dècada dels 80, Jordi Pujol en va importar el mètode d'immersió escolar. Després va estudiar la seva presència internacional, que el Quebec projecta amb ambaixades. Pujol va obrir una oficina a Brussel·les forçant la legalitat espanyola, i després en va crear a diverses capitals. El nou Estatut va aconseguir donar caràcter legal al model quebequès i d'aquesta manera el vicepresident Josep-Lluís Carod ja ha posat en marxa delegacions.
En el terreny sobiranista, el Quebec va celebrar un referèndum d'autodeterminació el 1980 i un altre el 1995. En tots dos els independentistes van ser derrotats. Però el procés va posar sobre la taula un concepte modern de l'autodeterminació, del tot desvinculat de l'anticolonialisme. Quebec i el Canadà el fonamenten en la democràcia i en el dret a decidir, amb una tendència assumida ara pel catalanisme. Escòcia va aconseguir el 1998 recuperar la seva autonomia, amb la devolution, i això va contribuir a situar-la com a referent per als catalans. De manera tangencial, però. Hi va influir que aleshores, en ple govern Pujol, va començar l'impuls de les seleccions esportives catalanes. Escòcia té menys autogovern que Catalunya, però la Gran Bretanya li ha reconegut sempre símbols nacionals com la selecció de futbol. I va passar a ser un model a seguir per al catalanisme. Pujol, i després Carod, han mantingut un contacte obert amb el nou govern escocès, primer laborista i ara de l'SNP. ERC està atenta a més a l'anunciada convocatòria d'un hipotètic referèndum d'independència el 2010.
La independència de Montenegro va ser utilitzada a Catalunya com a argument jurídic, perquè es va fer a través d'un referèndum amb criteris proposats per la Unió Europea. Jurídicament va establir el precedent que la UE acceptava una consulta d'autodeterminació, i d'aquest manera ho van recollir en un llibre Hèctor López Bofill i Uriel Bertran. Però el paral·lelisme no va més enllà.
La independència de Kosovo va ser molt embolicada, amb divisió a l'opinió pública internacional. El catalanisme es va alinear en un corrent de simpatia cap a la reivindicació kosovar, en sentit contrari a la posició del govern Zapatero. La independència va ser aprovada pel Parlament de Kosovo el 18 de febrer. CiU i ERC van intentar aprovar una resolució al Parlament a favor del reconeixement del nou Estat, que no es va poder debatre per l'absència d'alguns diputats. Finalment es va acordar en comissió. El suport no va anar gaire enllà, però va relligar amb el corrent de simpatia d'anys enrere amb Bòsnia.
El cas groenlandès és el darrer que ha aparegut. Els 57.000 habitants de l'illa han aprovat aquesta setmana una reforma de l'Estatut, amb vista a una futura independència. No té pràcticament res a veure Groenlàndia amb Catalunya, però el catalanisme se sent atret pel gran sentit democràtic que té Dinamarca.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 7. Diumenge, 30 de novembre del 2008
_________________
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada