El vaig veure i saludar per darrera vegada no fa encara un parell de mesos, a l’Ateneu Barcelonès, on va participar en l’acte de record que l’Associació d’Amics i Amigues de la Universitat de Prada va fer-hi al malaguanyat Lluís Marquet. En Barrera va cloure l’acte amb unes paraules lúcides, patriòtiques, afectuoses..., com era ell.
Quan ens vàrem conèixer, en alguna reunió on ell representava ERC i jo el PSAN, fa més de trenta anys, encara no militava en l’independentisme, tot i que ja ho era, d’independentista. Aquesta situació, tan habitual entre els catalans i que comença per sort a deixar de ser-ho, li devia produir una certa incomoditat, que va saber resoldre a temps. N’estava orgullós i content de poder assumir la reivindicació d’independència de forma explícita i completa i, així, per exemple, encoratjava Jordi Pujol a fer-ho ja d’una vegada, en un dinar que tingueren no fa gaire en honor de Max Cahner. Que més val tard que no mai i és el millor servei que hom pot fer al país.
Amb la mort de l’Heribert Barrera se’ns en va un dels homenots de referència de la política catalana i de la lluita per la independència. Un home que va tenir el privilegi de portar sobre els seus muscles el taüt de mestre Fabra, en aquella Prada del Conflent del 1948. Un home d’una llarga i acreditada trajectòria patriòtica que, de fa anys, va saber i voler concretar-la en la reivindicació, sense subterfugis, de la independència nacional.
Beneixama, 28 d’agost de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada