El Consell de Camps ha fet gairebé de tot contra decisions emanades o defensades per Catalunya: s'ha manifestat, ha recorregut el seu Estatut, ha tramitat la reforma de dues lleis estatals i fins ha comparat l'actitud d'un sector del catalanisme amb la invasió d'Hitler dels sudets xexs. Tot això apel·lant a la defensa de la valenciania. La croada ha tocat, no obstant això, a la seva fi. Catalunya, tomba electoral de Rajoy el 9-M, està darrere de l'actual idil·li amb els catalans pel finançament.
J. G. G., València
L'anècdota és coneguda en mitjans populars. El portaveu adjunt del PP en les Corts Valencianes Rafael Maluenda es nega per principi a brindar amb cava català. Fins i tot circula l'espècie que una vegada, en un sopar amb correligionarios, en absència de cava valencià, va acabar demanant Moët et Chandon. És la versió moderna en vins escuumosos i boicot als productes catalans d'aquell "abans moros que catalans". Eren altres temps. Després de les eleccions generals de març, en les quals especialment Catalunya va ser la tomba política de Mariano Rajoy -el PSOE li va treure 15 diputats al PP (169 a 154) però a Catalunya els socialistes van ampliar a 17 escons l'avantatge als populars (25 a 8)-, els analistes de Gènova van imposar un gir de 180º graus en l'estratègia del PP pel que fa al poderós veí català. Per art d'encantament, en els discursos dels populars valencians s'ha rebaixat o fins i tot desaparegut la bel·ligerància cap a Catalunya, mentre en els gestos s'ha deslligat tota una estratègia d'acostament cap als veïns del Nord.
Els principals protagonistes han estat els respectius consellers d'Economia, el valencià Gerardo Camps i el català Antoni Castells. El gel el van trencar un mes després dels comicis. El 23 d'abril passat, Camps i Castells van escenificar a Barcelona el "front comú" de Catalunya i València en la baralla per un nou sistema de finançament que actualitzi el repartiment dels fons assignats a les autonomies, una vegada trencat el mapa del cens de 1999, i injecti recursos a les depauperades administracions autonòmiques. Però l'interès de la Generalitat no és només econòmic. En aquesta estratègia se segueixen aportant noves glòries a Espanya, en aquest cas, als interessos del partit a nivell nacional. Els populars necessiten un rentat d'imatge, un lifting polític que els doni carta de normalitat en la seva relació amb Catalunya, i desprendre's de l'estigma de partit "anticatalán".
Cap retret
A Camps especialment li ha tocat carregar els neulers. I s'hi està emprant a fons. De passada, la línia política permet al PP voltar l'Executiu de Zapatero, o almenys intentar presentar-lo com aïllat. Dimecres passat, en la devolució de la visita de Barcelona, Gerardo Camps i Antoni Camps van tornar a exhibir l'aliança Comunitat Valenciana-Catalunya. No només això, sinó que no van escatimar elogis i afectuoses referències mútues. El mateix els responsables de les Cambres de comerç, el valencià Arturo Virosque i el català Miquel Valls. En la roda de premsa que va clausurar les jornades -en les quals per primera vegada empresaris a un costat i a l'altre del Sènia van crear una estructura institucional permanent de col·laboració en defensa de les inversions relacionades amb el Corredor Mediterrani-, els quatre van intervenir barrejant i alternant català i valencià (excepte Gerardo Camps, que no s'expressa en valencià). Castells fins i tot va aprofitar per a defensar la unitat de la llengua. En el saló, amb àmplia presència d'empresaris i nombrosos alts càrrecs, no es va escoltar ni un sospir. Una sorprenent normalitat en la València dels conservadors. I, per descomptat, inèdita en una compareixença conjunta entre responsables polítics catalans i valencians des que governa el PP. Sense anar més lluny, fa un any un diputat popular va demanar en les Corts traducció simultània de la compareixença d'un convidat que va intervenir en català.
L'actual normalitat en les relacions trenca una línia d'atac gairebé obsessiu cap a tot el que olorava a català, especialment des de novembre de 2003, quan el tripartitt, amb Pasqual Maragall al capdavant, es fa amb la presidència catalana i després es recrudeix amb el triomf de Sabater en les generals de 2004. El tripartitt ha estat la mateixa encarnació de l'Anticristc. Ja abans, en l'avantsala de les eleccions autonòmiques de 2003, les quals van dur a la primera victòria de Camps, des de la Generalitat es va impulsar la manifestació de l' "Aigua per a tots" en defensa del PHN, enfront de la postura d'Aragó i les reserves de Catalunya, convertida després de la victòria del tripartitt en oberta enemiga del transvasament. Després de la victòria de Camps, i després de comprovar que Zaplana li havia deixat la caixa buida, el cap del Consell es va decidir a partir de tardor a "fer política, ", com comenta un alt càrrec. A principis d'octubre de 2003, l'al·lusió de Maragall que no donarà "ni una gota d'aigua" de l'Ebre a comunitats com la valenciana perquè al seu judici no estalvien recursos hídrics va provocar un enorme terratrèmol polític a València. El PP ha dut a les Corts el debat hídricc desenes de vegades i aprovat un sens fi de resolucions.
Després de la bolcada de Zapatero, al juny de 2004 fins i tot es difon que Barcelona intenta llevar la seu de la Copa de l'Amèrica a València amb el suport de l'Executiu central. La qüestió lingüística ha jugat també el seu paper. A la tardor de 2004, l'Executiu de Camps va agitar aquest debat a esclat del reconeixement del valencià i del català en les institucions europees. L'assumpte, finalment, se li va anar de les mans al prendre Juan García Sentandreu els regnes a través de Coalició Valenciana i el Consell es va desmarcar de la manifestació de novembre contra la "ingerència" de Catalunya, en la qual es van dir greus ofenses als principals polítics catalans però també a l' Acadèmica de la Llengua i a polítics del PP.
A l'octubre de 2005, un acte de reivindicació dels Països Catalans en el Camp Nou va provocar tot un conflicte diplomàtic. El llavors portaveu del Consell, Esteban González Pons, va censurar "el catalanisme feixista", un catalanisme, va dir, que "fa de la Comunitat i de Balears els seus objectius com un dia Alemanya ho va fer de Txecoslovàquia, Àustria i Polònia". El PP va acabar impulsant la reforma de la llei estatal de l'Esport per a impedir qualsevol acte polític en aquestes competicions... una norma que hauria invalidat el "Aigua per a tots" en les samarretes dels jugadors del València.
De l'odi a l'amor, per les enquestes
La reforma de l'Estatut català ha estat l'altre gran front. Mentre el PP a nivell nacional recorria la Carta catalana, el Consell de Camps feia el mateix pels articles referits a l'aigua, el finançament i el Patronat de la Corona d'Aragó. L'anunci del recurs es va fer al juny de 2006. Un any després, al juny de 2007, s'anuncia recurs contra l'Estatut andalús pel finançament. L'espantall és que el text -després de les pressions internes de Gènova- el que va fer finalment va ser atacar la Carta catalana i el Constitucional va arxivar la iniciativa després d'infligir una severa garrotada a l'Executiu.
En matèria de finançament, els populars van iniciar altra envestida al promoure la reforma de la llei orgànica de finançament de les comunitats (Lofca) per a defensar la suposada discriminació per a València que comportava el model català previst en el seu Estatut. Ara, en canvi, es proclama que "el que és bo per a Catalunya i València és bo per a Espanya" (Gerardo Camps, a Barcelona, el 23 d'abril). A aquestes qüestions se suma la batalla contra les emissions de TV3 a la Comunitat. Entre març i abril de 2007, el Consell va anunciar la via judicial per a assolir el tancament dels repetidors, donant llargues a les propostes catalanes d'assolir la reciprocitat.
De l'amor a l'odi no hi ha més que un pas. El Consell de Camps ha fet el camí invers: De l'odi a l'amor, però a cop d'estratègia electoral.
Informa: LEVANTE
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada